Benvinguts a la secció, “La joventut fa memòria”. Aquí trobaràs de forma molt breu la vida i lluita d’alguns dels personatges històrics que ens han precedit.


-La seva lluita es el nostre exemple, el seu record, el nostre compromís -


miércoles, 28 de mayo de 2008

Salvador Puig Antich


Salvador Puig i Antich (Barcelona, 1948-1974) fou un anarquista català, actiu durant els anys seixanta i començaments dels setanta. Va morir executat pel règim franquista després de ser jutjat per un Tribunal Militar i condemnat com a culpable de la mort del subinspector de 23 anys Anguas Barragán a Barcelona.

Salvador era el tercer de sis germans d'una família treballadora de classe mitjana. El seu pare, Joaquim Puig, fou militant d'Acció Catalana durant la República. Aquest s'exilià a França al camp de refugiats d'Argelers de la Marenda i va ser condemnat a mort quan tornà a Catalunya (indultat en l'últim moment). Tenia una existència turmentada com a perdedor de la guerra.

Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decidís llançar-se a la lluita. La seva primera militància va ser a les Comissions Obreres i va formar part de la Comissió d'Estudiants de l'Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d'iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques i abandonar-les perquè no li agradava el caràcter ultramatematicista, va fer el servei militar a Eivissa on fou destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s'incorporà a la nova organització MIL, integrant-se en la branca armada. Participà, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment en realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup i a ajudar als vaguistes i els obrers detinguts.

Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes.

L'agost de 1973, es reuniren a França per tal de celebrar el Congrés d'Autodissolució del MIL. El mes següent, després de l'atracament a una oficina de La Caixa a Bellver de Cerdanya, va començar una forta ofensiva policial contra els militants del MIL.

Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació, Santi Soler, que fou detingut, interrogat i torturat i acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler fou utilitzat de parany per la policia de paisà per tal de detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L'operació, minuciosament preparada, s'efectuà el 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent a Barcelona. Els dos anarquistes varen ser detinguts al bar Funicular on havien quedat amb Santi Soler i, tot seguit en el portal del número 70 del carrer Girona, tingué lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove policia Francisco Anguas Barragán resultà mort.

Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i dʼhaver participat en lʼatracament dʼun banc. Posteriorment va ser jutjat en Consell de Guerra, i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. En tota Europa s'organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no concedí l'indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974 a les 9:40 hores del matí. El seu cos reposa al nínxol 2737 del cementiri de Montjuïc.

sábado, 17 de mayo de 2008

Francesc Sabaté i Llopart

Francesc Sabaté i Llopart,

(L'Hospitalet de Llobregat, 1915 . Sant Celoni, 1960)

Actiu militant anarco-sindicalista de la CNT-FAI. Durant la guerra civil va lluitar al front d'Aragó amb les columnes de Durruti, Ascaso i Garcia Oliver.

Exiliat a França, a partir de 1943 va començar una etapa de gran activitat guerrillera.

El Quico, és va convertir en el guerriller urbà més audaç de l'època. El seu profund coneixement del terreny li proporcionava un avantatge molt important per les seves incursions a Barcelona.

Entre les seves activitats habituals hi havia la recaptació de fons per les famílies de morts

i presoners, fons que aconseguia sobretot atracant bancs . S'explica que era tant conegut entre els banquers que només li calia cridar el seu nom perquè li donessin tots els diners.

Va ser molt sonada l'acció que van dur a terme durant un viatge oficial de Franco a Barcelona. En Quico va enganyar un taxista, fent-se passar per falangista, i des del taxi, amb un morter, va fer ploure sobre els caps dels congregats, octavetes en castellà i català que incitaven al poble a l'acció contra el règim.

Després de moltes anades i tornades de França, i moltes estades a la presó, la situació

d'en Quico es va complicar. El recolzament amb el que comptava era cada vegada menor i

sospitava, encertadament, que la policia francesa i espanyola treballaven conjuntament, passant-se informació sobre els moviments dels maquis.

En la seva última incursió a Espanya, en Quico i els seus companys van ser detectats a

Mas Clarà, on s'havien refugiat per prendre forces. En molt poc temps es van trobar rodejats i tirotejats, tancats en aquella masia que es va convertir en una trampa. Amb els companys ferits insistint per que marxés, en Quico va sortir de la masia amagat darrere d'una vaca. Va resultar ferit a la cama, la natja i el coll, però tot i així va aconseguir fugir. Va intentar arribar a Barcelona en tren, però adonant-se que això no era possible i mal ferit com estava, va baixar del tren a Sant Celoni i va anar a la recerca d'un metge. Malauradament es va creuar amb un veí del metge, que el va delatar a la policia.

Lluitant fins a l'ultim alè, en Quico Sabaté morí en mig d'un tiroteig al carrer de Santa Clota.

Eren les 8 del matí del 5 de Gener de 1960