Dolores Ibárruri Gómez, “La Pasionaria”

Dolores Ibárruri Gómez, “La Pasionaria”
(9 de diciembre de 1895 – 12 de noviembre de 1989).


En 1918, utilizó por primera vez el pseudónimo Pasionaria para un artículo publicado en la prensa obrera titulado El Minero Vizcaíno.
De familia minera, muy pronto militó en las filas socialistas. Al producirse la revolución rusa de 1917 se manifestó entusiasta del bolchevismo y desde sus orígenes pasó a militar en el Partido Comunista de España (1921) donde ocuparía puestos de responsabilidad, siendo detenida en numerosas ocasiones.
En 1930 fue elegida miembro del Comité Central del Partido. En 1931 trabaja en la redacción del periódico del Partido, Mundo Obrero. En 1933 fue presidenta de la recién fundada Unión de Mujeres Antifascistas. Poco tiempo después se destacó en el Congreso de los Diputados de la II República como diputada del Partido Comunista por Asturias.
Figura relevante durante la Guerra Civil, fue elegida Vicepresidente de las Cortes Republicanas en 1937. Durante este período, su actividad fue fundamental pues hablaba al pueblo, escribía, publicaba sus discursos y se desplazaba al frente a visitar a las tropas.
Dolores representaba para los fascistas no sólo ese odioso ruido de los proletarios capaces de juzgar la realidad y la historia, sino, además, la transgresión de la mujer opuesta al prototipo reaccionario femenino. Suyo fue el lema «¡No pasarán!», acuñado durante la defensa de Madrid.
Tras finalizar la Guerra Civil, se exilió en la URSS, donde caería abatido en Stalingrado su único hijo varón Rubén Ruiz Ibárruri a la edad de 22 años.
En el año 1942 es elegida Secretaria General del Partido Comunista clandestino (PCE). En 1960 presentó su dimisión para pasar a ocupar el cargo de Presidente del partido.
A los 67 años recibe el premio Lenin de La Paz (1967) y el doctorado honoris causa en Historia por la Universidad de Moscú.
Durante la transición volvió a España en 1977 tras 38 años de exilio donde seria elegida de nuevo diputada por Asturias en las primeras elecciones democráticas.
La Pasionaria nunca abandonó su actividad y murió en 1989 a la edad de noventa y cuatro años en su ciudad natal.

Rosario Sánchez Mora "La Dinamitera"

Rosario Sánchez Mora, conocida como La Dinamitera, (Villarejo de Salvanés, 21 de abril de 1919 - Madrid, 17 de abril de 2008), miliciana española de la Guerra Civil.

A su llegada a Madrid se hizo militante comunista y trabajaba como aprendiz de corte y confección en un Círculo Cultural de las Juventudes Socialistas Unificadas en Madrid cuando estalló la Guerra Civil Española.

Con diecisiete años, sin decir nada a su familia, se incorporó a las Milicias Obreras del Quinto Regimiento (denominado "El Campesino") . El 19 de julio de 1936 partieron al frente.
Con un mosquetón de siete kilos de peso y sin otras nociones de armas que las que recibió en la trinchera, Rosario comenzó a pelear como un miliciano más en una línea del frente que se prolongaba a través de kilómetros.
Tras dos semanas de enfrentamientos, la guerra en la sierra dejó de ser una batalla abierta para convertirse en una batalla de posiciones y fue destinada a la sección de dinamiteros, fabricando bombas de mano caseras.

Allí, manipulando dinamita, perdió una mano al estallarle un cartucho. Herida de gravedad, la operaron en el hospital de sangre de la Cruz Roja, donde consiguieron salvarle la vida.
Tras su salida del hospital, se reincorporó a la división, como encargada de la centralita del Estado Mayor Republicano en la Ciudad Lineal de Madrid.

Había transcurrido un año de guerra cuando se le presentó la ocasión de volver al frente. Rosario fue elegida para convertirse en jefa de cartería de su división en el Regimiento Campesino, con la categoría de sargento, encargada de ser el nexo de unión con el Estado Mayor en la capital y de llevar la correspondencia de los soldados.
Desempeñó esta labor hasta el fin de la batalla de Brunete el 25 de julio de 1937, que con la derrota del lado republicano, las tropas del Regimiento Campesino huyeron a Alcalá de Henares.
Rosario comenzó entonces a trabajar en la oficina que Dolores Ibárruri, la Pasionaria, había organizado en el nº5 de la calle de Zurbano de Madrid para reclutar mujeres que cubrieran los puestos de trabajo que los hombres dejaban libres cuando marchaban al frente.

Al acabar la guerra, Rosario intentó escapar por Alicante con su padre, dejando a su hija con la segunda mujer de éste. Allí fueron capturados con otros 15.000 republicanos que esperaban exiliarse a bordo de barcos de la Sociedad de Naciones que nunca llegaron a puerto. Fueron conducidos al campo de los Almendros, donde fusilaron a su padre.
Rosario fue liberada y trasladada semanas después a Madrid, donde fue detenida de nuevo por vecinos falangistas de su pueblo. La petición fiscal de muerte fue conmutada por 30 años de reclusión por un delito de adhesión a la rebelión

El 28 de marzo de 1942, tras sufrir tres años de encierro y todo tipo de calamidades, fue puesta en libertad gracias a los beneficios penitenciarios que el régimen franquista se veía obligado a decretar periódicamente para aliviar sus prisiones.

El pasado 17 de abril de 2008, moria tras 88 años de lucha por la libertad.

“Mi lucha, mereció la pena" Rosario Sánchez Mora.


Per més informació consulteu aqui.
Per veure la noticia a "Público" de l'enterrament, cliqueu aqui . (Val la pena)
Per veure un video de "la Dinamitera" cliqueu aqui.

Les Brigades Internacionals

A la guerra Civil espanyola, les Brigades Internacionals eren unitats compostes per voluntaris i voluntàries estrangers de 54 països de tot el món que van lluitar juntament amb l’exèrcit de la república contra els colpistes dirigits pel general Franco (ajudat pels exèrcits regulars feixistes de Hitler i Mussolini.)

Els brigadistes eren intel·lectuals, empleats, artistes, escriptors, científics, estudiants, obrers, metges, enginyers, polítics, reclutes voluntàris pels partits comunistes, anarquistes, socialistes o persones independents que van deixar enrere les seves mares, pares, germans, fills, treballs, projectes, somnis i van sentir com a seva la causa de la república i de la democràcia que ens volia ésser arravatada.

Les batalles on van lluitar van ser: La batalla del Jarama, La batalla de Guadalajara, l’atac a Segòvia, la batalla de Brunete, la batalla de Belchite, Batalla de Teruel, Front d’Aragó, la Batalla de l’Ebre...i un llarg etcètera on persones d’arreu del món van vessar la seva sang no per diners sinó per una causa, per un mon més just i més solidari.

En total, del voltant dels 60.000 voluntaris estrangers que van arribar, 10.000 aproximadament es van deixar la vida.

Les tropes van començar a ser retirades a partir del 23 de setembre de 1938 segons el pla de no intervenció en el que també haurien de ser retirades les tropes de voluntaris feixistes alemanys i italians.

Molts dels brigadistes internacionals van romandre amb les tropes espanyoles de forma clandestina fins els últims moments de la república.

La Pasionaria digué el dia del comiat de les Brigades: “¡Madres!... ¡Mujeres! Cuando los años pasen y las heridas de la guerra se vayan restañando; cuando el recuerdo de los días dolorosos y sangrientos se esfume en un presente de libertad, de paz y de bienestar; cuando los rencores se vayan atenuando y el orgullo de la patria libre sea igualmente sentido por todos los españoles, hablad a vuestros hijos; habladles de estos hombres de las Brigadas Internacionales.”

Salvador Puig Antich

Salvador Puig i Antich (Barcelona, 1948-1974) fou un anarquista català, actiu durant els anys seixanta i començaments dels setanta. Va morir executat pel règim franquista després de ser jutjat per un Tribunal Militar i condemnat com a culpable de la mort del subinspector de 23 anys Anguas Barragán a Barcelona.

Salvador era el tercer de sis germans d'una família treballadora de classe mitjana. El seu pare, Joaquim Puig, fou militant d'Acció Catalana durant la República. Aquest s'exilià a França al camp de refugiats d'Argelers de la Marenda i va ser condemnat a mort quan tornà a Catalunya (indultat en l'últim moment). Tenia una existència turmentada com a perdedor de la guerra.

Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decidís llançar-se a la lluita. La seva primera militància va ser a les Comissions Obreres i va formar part de la Comissió d'Estudiants de l'Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d'iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques i abandonar-les perquè no li agradava el caràcter ultramatematicista, va fer el servei militar a Eivissa on fou destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s'incorporà a la nova organització MIL, integrant-se en la branca armada. Participà, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment en realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup i a ajudar als vaguistes i els obrers detinguts.

Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes.

L'agost de 1973, es reuniren a França per tal de celebrar el Congrés d'Autodissolució del MIL. El mes següent, després de l'atracament a una oficina de La Caixa a Bellver de Cerdanya, va començar una forta ofensiva policial contra els militants del MIL.

Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació, Santi Soler, que fou detingut, interrogat i torturat i acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler fou utilitzat de parany per la policia de paisà per tal de detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L'operació, minuciosament preparada, s'efectuà el 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent a Barcelona. Els dos anarquistes varen ser detinguts al bar Funicular on havien quedat amb Santi Soler i, tot seguit en el portal del número 70 del carrer Girona, tingué lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove policia Francisco Anguas Barragán resultà mort.

Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i dʼhaver participat en lʼatracament dʼun banc. Posteriorment va ser jutjat en Consell de Guerra, i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. En tota Europa s'organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no concedí l'indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974 a les 9:40 hores del matí. El seu cos reposa al nínxol 2737 del cementiri de Montjuïc.

Francesc Sabaté i Llopart

Francesc Sabaté i Llopart,

(L'Hospitalet de Llobregat, 1915 . Sant Celoni, 1960)

Actiu militant anarco-sindicalista de la CNT-FAI. Durant la guerra civil va lluitar al front d'Aragó amb les columnes de Durruti, Ascaso i Garcia Oliver.

Exiliat a França, a partir de 1943 va començar una etapa de gran activitat guerrillera.

El Quico, és va convertir en el guerriller urbà més audaç de l'època. El seu profund coneixement del terreny li proporcionava un avantatge molt important per les seves incursions a Barcelona.

Entre les seves activitats habituals hi havia la recaptació de fons per les famílies de morts

i presoners, fons que aconseguia sobretot atracant bancs . S'explica que era tant conegut entre els banquers que només li calia cridar el seu nom perquè li donessin tots els diners.

Va ser molt sonada l'acció que van dur a terme durant un viatge oficial de Franco a Barcelona. En Quico va enganyar un taxista, fent-se passar per falangista, i des del taxi, amb un morter, va fer ploure sobre els caps dels congregats, octavetes en castellà i català que incitaven al poble a l'acció contra el règim.

Després de moltes anades i tornades de França, i moltes estades a la presó, la situació

d'en Quico es va complicar. El recolzament amb el que comptava era cada vegada menor i

sospitava, encertadament, que la policia francesa i espanyola treballaven conjuntament, passant-se informació sobre els moviments dels maquis.

En la seva última incursió a Espanya, en Quico i els seus companys van ser detectats a

Mas Clarà, on s'havien refugiat per prendre forces. En molt poc temps es van trobar rodejats i tirotejats, tancats en aquella masia que es va convertir en una trampa. Amb els companys ferits insistint per que marxés, en Quico va sortir de la masia amagat darrere d'una vaca. Va resultar ferit a la cama, la natja i el coll, però tot i així va aconseguir fugir. Va intentar arribar a Barcelona en tren, però adonant-se que això no era possible i mal ferit com estava, va baixar del tren a Sant Celoni i va anar a la recerca d'un metge. Malauradament es va creuar amb un veí del metge, que el va delatar a la policia.

Lluitant fins a l'ultim alè, en Quico Sabaté morí en mig d'un tiroteig al carrer de Santa Clota.

Eren les 8 del matí del 5 de Gener de 1960